Les ciutats de les solucions

In Notícies by Luciano

JORGE DOBNER
En Positiu

Avui les ciutats contemporànies busquen la seva definició al món com a subjectes actius; partícips dels processos globals i geloses guardianes de les estructures locals a un temps. En aquest difícil joc d’equilibris d’expansió i contracció, les ciutats funcionen com a enllaços de relació entre territori i societat.

Des del local amb el global, les ciutats es desenvolupen en xarxes de cooperació en espai i temps a una escala transnacional. Amb la deguda capacitat innovadora aquesta correlació de forces pot integrar-se positivament sent creadores de sinergies socials i econòmiques.  Han de nodrir el seu nucli però també expandir-se i associar-se en xarxa buscant la solidaritat per afrontar amb garanties els nous reptes.

El sociòleg Manuel Castells, ho expressa amb encert, en qualificar la nostra societat com una societat- xarxa. Els sistemes de comunicació avançats generen una arquitectura espacial de concentració-descentralització, que deixa en desús parlar de centre i perifèria sinó de centres connectats entre si.

En un context canviant, marcat per la revolució tecnològica de la informació i internacionalització de la comunicació, aquestes ciutats en transició han d’ajustar el seu paradigma als nous temps. Si antany la industrialització va ser el factor detonant del seu creixement, en l’actualitat influeixen altres factors orientats a la seva optimització digital; les coneixem com Smart Cities.

Per fi estem superant la rígida estructura de les ciutats industrials d’organització en diferents escales, al seu lloc brolla una nova societat de formes de convivència social progressista que abandonen els tradicionals ancoratges per teixir xarxes socials globals.

El concepte de ciutat intel·ligent es converteix en imprescindible en un moment en què les ciutats són cada vegada més grans, complexes i poblades; i per tant, exigeixen una gestió òptima per satisfer les demandes amb una menor quantitat d’aquests recursos.

Les previsions de Nacions Unides són que, en 2050, el 70% de la població mundial viurà en urbs. En l’actualitat les megaciutats (població de 10 milions o més) generen més del 70 % del PBI mundial, però és molt probable que aquestes ciutats generin solament un terç del creixement mundial fins a 2025.

En concret les 23 megaciutats actuals contribuiran al voltant del 10% del creixement mundial fins a 2025, per sota de la seva participació del 14% del PIB mundial.

En contrast, les 577 ciutats mitjanes (població d’entre 150.000 i 10 milions), contribuiran amb més de la meitat del creixement mundial fins a 2025, guanyant així la participació en les megaciutats. Per a l’any 2025, és probable que 13 d’aquestes ciutats mitjanes es converteixin en megaciutats, segons un informe de la consultora estratègica McKinsey & Company.

Les empreses que busquen posicionar-se a les ciutats que generaran el creixement més gran del PIB, trobaran una llista diferent de centres urbans potencials. Les 100 principals ciutats classificades per la seva contribució al creixement del PIB mundial aportaran poc més del 35% del creixement del PIB fins a 2025. Aquestes previsions indiquen que durant els pròxims 15 anys, el centre de gravetat del món urbà es mourà substancialment davant la puixança d’altres ciutats de poder.

Pensem en ciutats com un ens orgànic; lloc de trobada, intercanvis i flux. A la ciutat convergeixen una constel·lació de factors que la fan canviant i dinàmica, sempre diferent. És matèria i memòria viva dels seus habitants, els mateixos que amb les seves accions li donen color i forma des de diferents perspectives.

La seva qualitat digital s’avalua en la mesura que els avanços tecnològics en serveis d’educació, transport, energia, comunicació, desenvolupament socioeconòmic i ambiental sostenible, promouen una elevada qualitat de vida envers els seus i les seves residents.

Experts com Ugo Valenti, director de la Smart City Expo, va més lluny “No podem quedar-nos només en la tecnologia. La ciutat intel·ligent ha d’incorporar a tots els agents, començant pels ciutadans, i avançar cap a un model sostenible. L’economia circular és la peça que faltava per canviar la dinàmica de les ciutats”.

L’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible marca aquesta necessitat d’aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles. Més enllà de la prototípica ciutat emprenedora, en constant atenció per la seva capacitat d’atracció de capital i competitivitat;  es poden prioritzar aquelles inversions que tenen una tornada directa a la ciutadania en forma de treball, millors serveis i/o qualitat de vida.

La consecució d’aquests objectius és una responsabilitat compartida, no solament de les institucions sinó de la mateixa societat civil que a les ciutats exerceix un rol fonamental amb molta més participació i possibilitats que l’oferta pels estats.

El macroprojecte “Les Ciutats de les Solucions” promogut per l’Associació En Positiu, vol donar el merescut protagonisme a les urbs com a grans impulsores d’aquests canvis socioeconòmics que avui vivim.

Per a això, pensa en tots els actors concernits: institucions, col·lectius, emprenedors/es, voluntaris/àries… que amb les seves iniciatives generen un impacte positiu a  la seva ciutat i donen resposta real als problemes dels seus conciutadans i conciutadanes per sostenir amb els seus petits i grans avanços l’Estat del Benestar.

La seva missió és descobrir, donar visibilitat i difondre les solucions en els diferents sectors orientats al progrés, que té les ciutats com a principals productores  i serveixen d’estímul a més actors i actrius per  portar a l’acció.

Destacats urbanistes estan treballant en aquesta línia, com és el cas de Bruce Katz qui considera que ens trobem en una era de ciutats Estat: “Estem aprenent que els compromisos verbals dels governs nacionals poden importar menys que les accions de les principals ciutats”.

Promotor del think tank Brookings Institution, Katz assegura “Les ciutats estan soles a l’hora de resoldre els problemes”. Per donar solució a aquests problemes, els ciutadans i les ciutadanes han de sentir-se identificats amb la seva ciutat, tenir la certesa que les seves accions són útils i valuoses.

El també urbanista Ethan Kent constata l’èxit del mètode ‘placemaking‘, és a dir la cultura de construir espais públics de manera col·laborativa. De forma magistral revalora el capital humà, la ciutadania, perquè els veïns i veïnes de cada districte puguin decidir què fer amb els espais públics, amb la finalitat de millorar la zona en la qual resideixen i al mateix temps reforçar el seu vincle amb el lloc.

Ara els centres tradicionals d’investigació i innovació com les Universitats o els departaments d’R+D de les empreses ja no són els únics espais d’incubació de coneixement. En moltes ciutats s’estan creant espais innovadors heterodoxes, laboratoris ciutadans que forgen i desenvolupen projectes d’investigació al marge dels circuits convencionals.

Les anomenades Ciutats Lab converteixen a les urbs en espais experimentals de solucions. En benefici també dels  emprenedors i emprenedores que poden validar els seus projectes abans de començar a desenvolupar-los amb l’útil possibilitat de testar-los en un entorn real.

Constitueix a més una alternativa per fomentar l’atracció de les ciutats, més enllà de la  parquetematizació turística que ha provat més greuges que beneficis. A través d’aquests espais creatius es permet atreure talent de tot arreu, capaços d’aportar rendibilitat a llarg termini dignificant les ciutats.

Girona és un d’aquests microcosmos de realitat específica, que forja un caràcter assumit pels seus ciutadans i ciutadanes i és perfectament recognoscible per als turistes que la visiten. D’ella emanen diferents solucions procedents dels seus sectors, per vies convencionals i/o alternatives, que s’han revelat com a casos d’èxit també extrapolables a escala mundial.